Després del relatiu èxit comercial pel seu predecessor, el títol de Gas Powered Games es va presentar com un videojoc amb menys tocs de venjança i conquesta. Conscients del seu gran potencial, Supreme Commander: Forged Alliance reactiva la història dels bàndols que van començar. El conjunt del joc sembla molt complet, sobretot allò que hem pogut veure en quant a possibilitats estratègiques.

THQ ha desvetllat informació relativa a deu unitats de la Federació Terrestre Unida, coneguda en anglés sota el nom de United Earth Federation. Aquesta facció engloba a bona part de la humanitat, i precisament per això trobarem grans semblances tant a nivell arquitectònic com tecnològic. En concret la FTU recorre a projectils balístics i a míssils de llarg recorregut per a defensar-se en aquesta horrible guerra.
Continuar llegint »

Després de reactivar el concepte de Tamagotchi amb dos episodis simpàtics per a Nintendo DS, Bandai va retornar a Nintendo Wii amb un videojoc ple de minijocs i la intenció de desbancar a Mario Party del seu regnat en el gènere. Era necessari intentar-ho?

Si la simplicitat dels episodis DS de Tamagotchi era substituida pel fet de tenir accessibilitat als minijocs des del primer moment, la versió Wii torna a posar les coses una mica més complicades ja que es fa encessari jugar molt temps abans de poder alliberar totes les proves que el títol inclou. Per a ser una mica més objectius, cada minijoc s’allibera després de superar tres reptes i cada un d’ells ens portarà alguna quelcom més que un quart d’hora. Aquesta versió per a Wii deixa de banda els minijocs per a centrar-se en el joc de taula.
Continuar llegint »

L’estiu passat les pantalles de cinema van inundar-se de pel·lícules d’animació per omplir temps buit dels nens abans de tornar a l’escola. Locos por el Surf va ser una de les estrenes més destacades, i amb ella el seu videojoc per a PSP, PS2, PS3, PC i Wii. El desenvolupament es va fer a Ubisoft, a Montreal, igual que la distribució. Ens centrem en les versiones per a PS3 i PSP, per a poder comprovar si ens trobem davant d’un videojoc interessant o un intent de fer caixa a través de la pel·lícula.

Ens trobem davant un videojoc de carreres a taules de surf, un concepte un tant atípic que funciona prou bé amb un sistema de joc molt similar a videojocs com Mario Kart. Per a començar la nostra competició haurem d’escollir un dels 10 personatges de la pel·lícula i una taula de surf. Al principi no estan tots disponibles, sinó que els haurem d’anar desbloquejant amb els nostres triomfs. També es podran desbloquejar llistes musicals i circuits per a jugar en el mode exhibició.
Continuar llegint »

Aquells veterans del món dels videojocs (que en molts casos és el mateix que dir veterans del món de la informàtica) que sentin enyorança per certes llegendàries creacions de la dècada dels 80 i dels 90, tenen una oportunitat en els emuladors com el MAME per reviure aquells jocs amb uns gràfics toscs i primitius, que sens dubte farien riure a qualsevol vailet d’avui en dia que els veu àmpliament superats per qualsevol telèfon mòbil mínimament potent. Però és que aquells Commodores, Amstrads o Spectrums són màquines molt entranyables per a aquells que com jo (que estic al bell mig de la trentena i la quarantena) vam començar a donar les nostres primeres passes en el món dels ordinadors precisament amb aquestes màquines i amb noms mítics com poden ser l’Arkanoid, el Super Mario, el Prince of Persia, Ghostbusters o Xevious. I naturalment, de l’entranyabilitat a voler tornar a reviure ni que sigui momentàniament o parcialment aquelles màquines hi ha un pas.

Jugar amb aquestes petites meravelles de la tècnica és, sobretot per a aquells que no en posseeixin un en bon estat, quelcom gairebé impossible. I molts són els que ara per ara es deuen estar estirant dels cabells perquè van llançar aquell Spectrum o Commodore que tantes hores de felicitat els havia donat però que al mateix temps tanta nosa els feia en aquell calaix o armari. Així doncs, els emuladors són la solució ràpida i fàcil per poder executar els nostres antics jocs en un ordinador modern.

Cal tenir en compte els ‘handicaps’ als que s’enfronta un joc antic en una màquina recent: en primer lloc, una arquitectura diferent de la que originalment l’executava i, sobretot, una velocitat de rellotge increïblement superior. Jo recordo encara quan vaig passar del meu primer PC amb un processador de 8 megaherços (i 512 KB. de memòria. Si, heu llegit bé, 512 kilobytes) a un 486 a 50 MHz.; tenia un joc que es deia Digger que en executar-lo per primer cop a la nova màquina no em va deixar ni l’oportunitat d’acariciar el teclat… va acabar la partida gairebé abans de començar per la velocitat que havia imprès al joc el nou processador.

Continuar llegint »

Dice i EA Games m’han desil·lusionat: com a fidel seguidor de la saga Battlefield (sobretot de la seva primera edició, Battlefield 1942), crec que el realisme o la versemblança (ja que el títol 2142 molt realista no és que pugui ser…) han de ser una de les premisses d’aquesta sèrie de jocs. No és que em desagradin els jocs “casual” o naïf (contra els quals ha carregat algun dels programadors de GTA IV), però és que trobo que la coherència en una sèrie de caire bèl·lic com és la del Battlefield ha de ser una constant.

Potser és la necessitat de diferenciar-se d’altres productes semblants com Call of Duty, però el cert és que en el meu parer, Battlefield Heroes, trenca de mala manera amb la tònica del que ha estat la franquícia fins ara. Fem-hi un recorregut ràpid (tornarem sobre les nostres passes més tard): un joc de simulació bèl·lica amb una ambientació de còmic i uns personatges ben definits, als quals podem col·locar tranquil·lament els rètols de les potències de l’eix o els aliats durant la segona guerra mundial però que emmascaren aquestes nacionalitats sota la disfressa de dos bàndols imaginaris, els “nacionalistes” (National Army) i els “reialistes” (Royal Army).
Continuar llegint »

Penseu en Crackdown, GTA i Assassin’s Creed, afegiu-li una bona dosi de bogeria i violència, la barreja us donarà una idea del que serà Protopye. En el cor del joc ens trobem amb el poc simpàtic encara que carismàtic Alex Mercer, un ésser vagament infectat per un virus causant d’alguns desordres de la seva anatomia. Una situació de difícil explicació i que l’empentarà a la recerca de la veritat i sobretot de la venjança. Alex posseeix unes capacitats fora de l’habitual, una força excepcional, una gran agilitat i una resistència sobrehumana. I la veritat és que en aquest sentit el joc reprén la verticalitat que trobem a Crackdown.

Aquest comportament tan ‘Spider-Man’ no és la única carta amagada de Alex Mercer, ja que la infecció viral que pateix li dóna altres poders. El nostre heroi passa bona part del seu temps ‘consumint’ altres éssers humans. Aquesta absorció té múltiples efectes, doncs assimila els coneixements i l’aspecte de les persones que consumeix. Perseguit per les forces de l’ordre, podrà així disfressar-se en qualsevol moment per a passar inadvertit. Millor encara, només ha de prendre les característiques d’un general de l’exèrcit ja pot disposar de la seva autoritat. Així que si heu d’arrassar un edifici només heu de sol·licitar el bombardeig. Si voleu pilotar un helicòpter, només heu d”absorvir’ un pilot i ja sabreu tot el necessari per controlar-ho, el mateix amb els tancs i altres armes.
Continuar llegint »

PSP ens continua portant multitud de remakes. Avui parlem d’una revisió de Crazy Taxi, un videojoc de Sega que va arrassar als salons recreatius el 1999. Aquesta edició per a PSP uneix tant la primera com la segona entrega, incloent-hi una sèria de novetats que pretenen fer d’aquesta la versió definitiva de tan exitosa franquícia.

Amb les seves respectives diferències, ambdues entregues del videojoc han estat estructurades d’igual manera. Podrem jugar amb dues versions del mapa de la ciutat: Arcade, que és el mapa que va aparéixer a les màquines recreatives; i Original, que era el mapa de les versions per a Dreamcast. Els recorregus de la primera entrega troben similituds amb els carrers de San Francisco, mentre que la segona part té més coses de Nova York.

A part del mode habitual de joc, en el qual lluitarem contra un rellotge que anirà recuperant-se segons els nostres avenços, tindrem versions amb temps en les quals haurem d’aconseguir la major quantitat de diners en un temps determinat.

El sistema de joc és tremendament senzill, clau de l’èxit de la saga. Prenem el paper d’un temerari taxista que ha d’anar recollint clients. Aquest es reconeixen per tenir un símbol de dòlar a sobre i un color que determinarà la distància a la qual es troba. Una vegada el recollim tindrem un rellotge que començarà el compte enrere. Quant menys temps triguem a portar-lo al seu destí més diners ens donaran i guanyarem temps per altres clients.
Continuar llegint »

Després de la seva edat d’or a principis dels anys 90, amb les produccions Lucas Arts y Sierra, les aventures gràfiques van decaure com a gènere. Des de fa alguns anys, estem presenciant un intent de renaixement, amb sèries com Syberia o Runaway. El point and click no ha mort per sort pels amants de les aventures gràfiques.

A Evil Days of Luckless John ens posem a la pell de Johnny Majer, noi de 30 anys que no ha tingut massa sort a la vida. Només arribar a Nova York, al 1925, s’assabenta de l‘herència del casino Bombardo després de la mort del seu tiet Léopold. L’optimisme li va llençar-se de cap a Snake City, petita ciutat perduda en el gran desert de l’oest americà on pren possessió del seu nou negoci. Desgraciadament, la mafia local no està tan contenta, i el cap de la banda té previst acabar amb la vida de John. Una de les primeres escenes del joc consisteix a fugir d’ells quan estan tancats al casino.

El joc compta amb uns correctes modelats en 3D pels quals ens anem desplaçant lliurement amb el teclat. A l’estil dels grans clàssics del gènere, és necessari explorar els llocs en la recerca d’objectes útils, que es recullen o utilitzen amb el ratolí. També es fa necessari anar resolent petits enigmes per a poder avançar en el joc.
Continuar llegint »

Amb l’arribada de 2008 va començar el goteig de títols esportius de la coneguda EA Sports. El primer en aparèixer va ser, precisament, el de la més antiga de les franquícies de la companyia nordamericana: Madden NFL. L’edició d’aquest any és la 18a ocasió en la qual els nois d’EA ens apropen el futbol americà sota el nom del veterà jugador dels Philadelphia Eagles, John Madden. L’edició de 2008 destaca per haver estat récord absolut de plataformes en les quals es va llençar:Game Cube, Wii, PS2, PS3, XBOX, XBOX 360, PSP, PC, DS y Mac OS.

El principal problema que tenen les franquícies que surten anualment és el poc temps que hi ha per a desenvolupar novetats, encara que hi ha entregues en concret que suposen un alt salt de qualitat. Probablement Madden NFL 08 sigui un d’aquests casos. Amb un excel·lent treball de producció, els responsables han intentat arreglar els problemes de versions anteriors, destacant les millores en el control i l’animació.

Evidentment, el resultat varia tot depenent de la plataforma en què estiguem jugant, però en qualsevol cas el resultat és notable, aprofitant les possibilitats de cada màquina. com tots els títols d’EA, Madden 08 compta amb moltes opcions de joc. Des d’una partida ràpida en la qual realitzar un partit d’exhibició fins a disputat la temporada regular de la NFL.
Continuar llegint »