Aquells veterans del món dels videojocs (que en molts casos és el mateix que dir veterans del món de la informàtica) que sentin enyorança per certes llegendàries creacions de la dècada dels 80 i dels 90, tenen una oportunitat en els emuladors com el MAME per reviure aquells jocs amb uns gràfics toscs i primitius, que sens dubte farien riure a qualsevol vailet d’avui en dia que els veu àmpliament superats per qualsevol telèfon mòbil mínimament potent. Però és que aquells Commodores, Amstrads o Spectrums són màquines molt entranyables per a aquells que com jo (que estic al bell mig de la trentena i la quarantena) vam començar a donar les nostres primeres passes en el món dels ordinadors precisament amb aquestes màquines i amb noms mítics com poden ser l’Arkanoid, el Super Mario, el Prince of Persia, Ghostbusters o Xevious. I naturalment, de l’entranyabilitat a voler tornar a reviure ni que sigui momentàniament o parcialment aquelles màquines hi ha un pas.

Jugar amb aquestes petites meravelles de la tècnica és, sobretot per a aquells que no en posseeixin un en bon estat, quelcom gairebé impossible. I molts són els que ara per ara es deuen estar estirant dels cabells perquè van llançar aquell Spectrum o Commodore que tantes hores de felicitat els havia donat però que al mateix temps tanta nosa els feia en aquell calaix o armari. Així doncs, els emuladors són la solució ràpida i fàcil per poder executar els nostres antics jocs en un ordinador modern.

Cal tenir en compte els ‘handicaps’ als que s’enfronta un joc antic en una màquina recent: en primer lloc, una arquitectura diferent de la que originalment l’executava i, sobretot, una velocitat de rellotge increïblement superior. Jo recordo encara quan vaig passar del meu primer PC amb un processador de 8 megaherços (i 512 KB. de memòria. Si, heu llegit bé, 512 kilobytes) a un 486 a 50 MHz.; tenia un joc que es deia Digger que en executar-lo per primer cop a la nova màquina no em va deixar ni l’oportunitat d’acariciar el teclat… va acabar la partida gairebé abans de començar per la velocitat que havia imprès al joc el nou processador.

Continuar llegint »

Dice i EA Games m’han desil·lusionat: com a fidel seguidor de la saga Battlefield (sobretot de la seva primera edició, Battlefield 1942), crec que el realisme o la versemblança (ja que el títol 2142 molt realista no és que pugui ser…) han de ser una de les premisses d’aquesta sèrie de jocs. No és que em desagradin els jocs “casual” o naïf (contra els quals ha carregat algun dels programadors de GTA IV), però és que trobo que la coherència en una sèrie de caire bèl·lic com és la del Battlefield ha de ser una constant.

Potser és la necessitat de diferenciar-se d’altres productes semblants com Call of Duty, però el cert és que en el meu parer, Battlefield Heroes, trenca de mala manera amb la tònica del que ha estat la franquícia fins ara. Fem-hi un recorregut ràpid (tornarem sobre les nostres passes més tard): un joc de simulació bèl·lica amb una ambientació de còmic i uns personatges ben definits, als quals podem col·locar tranquil·lament els rètols de les potències de l’eix o els aliats durant la segona guerra mundial però que emmascaren aquestes nacionalitats sota la disfressa de dos bàndols imaginaris, els “nacionalistes” (National Army) i els “reialistes” (Royal Army).
Continuar llegint »